SOM ENERGIA PURA I VIBRANT

Una vegada, quan era petita, ja fa molts i molts anys (i més que no ens pensem...) va passar una cosa molt curiosa.

Jo tenia un oncle que era la pell de Barrabàs, vivia amb nosaltres, o millor dit, nosaltres vivíem amb ell, la qual cosa de vegades es feia molt tensa. Era un home molt viscut. De jove, (jo crec que per ésser incomprès en una societat molt exigent per les circumstàncies restrictives de la manera i la cultura del segle 19) l'exclogueren de la família multinuclear que aleshores es portava (potser ara hi tornarem degut als problemes del món) Es va embarcar a les Amèriques a veure món i fortuna. Per mala sort o qui sap per què tornà al cap d'uns anys més pelat que una rata i encara més denostat en la família (no s'havia fet ric com "algú" deuria esperar) Ara, però, es veu que s'espavilava prou bé per viure sense ajupir l'esquena, tenia un caràcter que encisava de valent a les dones una mica riques i vivia d'elles. Degut a aquest fet (la última amb qui va viure fins que es va morir de vella) va heretar la casa on els pares i jo vam anar a espetegar. Aquí va començar la meva experiència que volia relatar, el fet "curiós": 

• Aleshores jo deuria tenir uns cinc anys. Començava a acumular una convicció estranya, hi havia un enemic temible que eren els adults. Ells mai et dirigien la paraula sinó era per renyar-te. Però a més quan volies donar la opinió en una conversa et donava la sensació que o bé no et veien o bé no et sentien. De vegades creia que ni potser existia per a ells.
• En quan a l'oncle, passava que moltes vegades pels matins, quan els pares eren a treballar, ens quedàvem els dos sols i m'explicava relats terribles i aventures espantoses (sobre la calaixera del seu dormitori hi havia un quadre també horrorós: una escenificació dantesca de l'infern) Sempre em repetia mirant-me fixament als ulls amb un esguard amenaçador: -Innocent...ja vindràs ja- Em feia por aquella persona i també m'intrigava, els pares sempre en parlaven molt malament d'ell, el fet és que s'ho guanyava a pols, la veritat.
• Un dia però, estàvem asseguts cara a cara i explicant-me alguna de les seves aventures escabroses...quan de sobte vaig ser conscient dels seus ulls clars i profunds. De cop vaig deixar de escoltar-lo i semblava que em submergia en aquell mar d'aigües clares. Llavors una idea em va aclaparar totalment el coneixement: allà dins hi havia quelcom que s'amagava o presoner potser d'aquell cos o d'aquells costums maldestres. Per a una nena de cinc anys allò va ser molt revelador. Em donava una nova visió del que era "el món dels grans" i una diferència notable amb "el món dels petits" Nosaltres érem com érem, "ells" eren com s'havien o com els havia fet la societat, però el que hi havia a dins d'aquells ulls...no vaig saber definir-ho, però sí que ho vaig sentir en el meu cor i llavors el vaig estimar per això.

Ara ja sé què vaig veure allà dins...L'ÀNIMA. enllaç a l'article ànima